La guia completa de la leptina

Com a farmacèutic, em faig preguntes sobre els suplements tot el temps. Un en particular continua apareixent i es tracta de suplements de leptina.

Els pacients em diuen que tenen gana tot el temps i es pregunten si els suplements de leptina frenen la gana. Han escoltat que la leptina és una hormona, formada per cèl·lules grasses del cos, que disminueix la gana.

De manera natural, es podria pensar que tenir més leptina disminuiria la gana.

Puc veure per què els pacients creuen que això és cert sobre la leptina. Fins i tot els científics, en descobrir la leptina per primera vegada el 1994, van pensar que la leptina seria l’onada del futur com a tractament per baixar de pes.

Malauradament, la leptina no va resultar ser la bala màgica que esperava la gent, i aquí és el perquè ...

Què és la leptina?

La leptina és una proteïna de les cèl·lules grasses del nostre cos. La proteïna s’allibera al torrent sanguini quan tenim prou energia emmagatzemada a les nostres cèl·lules grasses per realitzar les nostres funcions corporals. Un cop al torrent sanguini, la leptina viatja al cervell i li diu que ara tens prou energia. És a dir, podeu deixar de prendre calories. Podeu pensar en la leptina com un mecanisme similar al que carregueu el telèfon mòbil. Quan la bateria està plena i verda, el cervell et diu que està bé de desconnectar del carregador.

Ara diguem que utilitzeu el telèfon durant diverses hores (és a dir, cremeu calories) i que la bateria ja no es carrega del tot. Algunes persones els agrada carregar les bateries quan veuen que la bateria es torna en vermella; a d’altres els agrada cobrar abans d’això. D’altres, encara, la deixen morir del tot. Tothom és diferent.

Això és similar al funcionament de la leptina. Quan consumiu l’energia emmagatzemada, el vostre cos té un nivell de leptina que li agrada mantenir, i quan cau per sota d’aquest nivell, el vostre cervell pensa que us morireu de fam i que necessiteu consumir més energia.

És per això que la leptina també es coneix com a 'l'hormona de la fam', tot i que més sovint s'anomena 'hormona de la sacietat'.

Una vegada que el cervell creu que moriu de fam, diversos processos comencen a l’interior del cos per augmentar els nivells de leptina.

Un dels processos inclou l'estimulació del nervi vag. El nervi vagi és la super carretera que circula entre el cervell i l’abdomen.

També se li ha anomenat el 'nervi de la fam' perquè, quan s'activa, passa fam i el cos intenta emmagatzemar més energia a les cèl·lules de greix.

Tot això es fa per recuperar els nivells de leptina al lloc on el seu cos li agrada.

Llavors, com influeix la leptina en el pes total?

Bona pregunta. Si el cos sap on és el que li agrada estar en els nivells de leptina, llavors per què seguiu menjant després d’assolir aquest nivell? No hauria de quedar tot en equilibri?

Malauradament, fins i tot quan el mecanisme de leptina fa la seva feina, hi ha altres factors en joc. Això es va fer fàcilment evident quan els investigadors van comprovar que la gent amb sobrepès realment la tenen grans quantitats de leptina circulant per la seva sang.

El senyal de leptina per deixar de menjar era allà, però el cervell no escoltava.

Aquest fenomen s'anomena 'resistència a la leptina'.

Potser heu sentit a parlar de 'resistència a la insulina' associada a la diabetis tipus 2. Aquí és on el pàncrees produeix grans quantitats d’insulina, però el cos no hi respon correctament. La resistència a la leptina funciona de manera similar.

En la resistència a la leptina, els nivells de leptina són elevats i s’envia un senyal, però a causa d’altres condicions del cos, el cervell no pot respondre al senyal. Quan això succeeix, el cervell actua com si no hi hagués prou leptina i el resultat és que en sobreeixiu.

El que empitjora és que els aliments, sobretot els aliments ensucrats, salats i engreixants, siguin addictes i juguin en un sistema de recompensa als nostres cervells. Tenim ganes d’aquests aliments perquè ens aporten una sensació de satisfacció, com una recompensa, i la leptina té un paper en la intensitat d’aquesta recompensa.

Quan ens morim de fam i els nivells de leptina són baixos, el menjar és més gratificant i satisfactori. Aleshores, quan els nivells de leptina són alts, menys temptats estem de menjar.

Tanmateix, amb la resistència a la leptina, el menjar continua sent temptador, perquè el cervell no respon adequadament ni tan sols després d’haver menjat la seva barra de dolços preferida.

El resultat final és que desitges menjar més gratificant, però mai està plenament satisfet. Sembla una drogodependència, oi? Doncs pot ser, i aquest és el cicle viciós que condueix a l’obesitat.

La Leptina pot tractar l'obesitat?

La leptina va ser definitivament un atractiu candidat al tractament de l'obesitat quan es va descobrir el 1994.

Abans del descobriment de la leptina, es pensava que l'obesitat era el resultat de l'elecció d'una persona que havia de menjar o no tenir força de voluntat cap al menjar.

Saber que hi havia una hormona que controlava la fam, va excitar a científics i amb sobrepès perquè ara hi havia una explicació fisiològica de l’obesitat. Això significava que manipular aquesta hormona podria conduir a la pèrdua de pes.

Els motius semblen prou clars per als científics ... les persones amb sobrepès han de tenir deficiència de leptina, de manera que donar-los leptina augmentaria els nivells de leptina i els indicaria que deixessin de menjar en excés. Basant-se en aquesta teoria, els assajos clínics van començar a utilitzar leptina exògena, però el resultat no era el que esperava el científic.

Com a resultat, la majoria de persones obeses ja tenien nivells elevats de leptina, no baixos. Després de molts altres assajos, el científic finalment va concloure que la 'resistència a la leptina' era més culpable de l'obesitat que de la deficiència de leptina.

Això volia dir que només les persones que tinguessin una veritable deficiència congènita de leptina es beneficiarien de les injeccions de leptina, i això només és un segment reduït de la població obesa.

A partir del 2015, els estudis no han acabat d’altra manera, tret de dir que la leptina pot tenir un paper en el manteniment de la pèrdua de pes.

més: Com perdre el greix del ventre en una setmana

El motiu és que els nivells de leptina baixen quan una persona perd pes. Això indica que el cervell menja per recuperar el nivell de leptina. Aquest augment de la gana podria fer que una persona recuperés el pes que va perdre i tornés al seu “pes”.

Així, si bé la leptina no tracta directament l’obesitat, encara pot resultar útil com a eina de pèrdua de pes ... quan s’utilitza en estats de leptina baixa que procedeixen de la pèrdua de greix. (1, 2)

Funcionen els suplements de leptina?

La leptina es administra com a injecció subcutània i no es pot administrar en forma de pastilla. Això és degut a que la leptina és una proteïna digerible que es descompon a l'estómac abans que mai arribi al flux sanguini.

Això vol dir que els suplements de leptina no contenen cap leptina. Si llegiu de prop, la majoria dels suplements que contenen la paraula leptina també tenen paraules com a potenciador, control o suport.

Aquests suplements intenten controlar factors que podrien disminuir la leptina o augmentar la resposta del cos a la leptina.

Per exemple, un suplement pot incloure melatonina per afavorir un millor son, ja que es pensa que la privació de son baixa els nivells de leptina.

També podeu veure supressors d’apetit o fibres solubles que us ajudin a sentir-vos plens. O podríeu veure la L-carnitina que es pensa que equilibra la leptina, els àcids linoleics conjugats (cla) per disminuir els nivells de leptina i el sucre en sang en persones les leptines són massa elevades i molts altres ingredients que afavoreixen la salut en general.

Ajudar al funcionament de la leptina d’aquesta manera indirecta, mitjançant l’ús de suplements, no s’ha demostrat del tot per equilibrar la leptina ni millorar la resistència. Els investigadors continuen intentant dilucidar exactament el que provoca la resistència a la leptina en primer lloc.

La resistència a la leptina pot estar lligada als mateixos factors de salut que causen resistència a la insulina. Inclou l'excés de pes i la inactivitat física.

Es creu que l'excés de pes, especialment el greix visceral a la zona del ventre, causa una inflamació crònica de baix nivell que contribueix al desenvolupament de la resistència a la insulina i, simultàniament, a la leptina.

Tot i així, els suplements que contenen antioxidants per combatre aquesta inflamació poden ser d’utilitat, però el que sembla més útil és gestionar la ingesta d’aliments.

Les dietes rics en sucres i greixos processats condueixen a un augment dels nivells d’insulina, triglicèrids i àcids grassos lliures que tots semblen sospitosos en el desenvolupament tant de la resistència a la insulina com a la leptina.

El missatge subjacent és que la resistència a la leptina té la culpa de l'obesitat que els nivells baixos de leptina, i mesures pràctiques com la dieta millorada i l'exercici són encara les millors opcions per resoldre l'arrel del problema.

Quins altres papers juga la hormona de la leptina?

El fet de prendre leptina de manera exògena per perdre pes no va acabar sent el tractament revolucionari que tothom esperava, però això no vol dir que l’hormona no ens expliqués res d’utilitat. Si l’hormona no s’hagués descobert mai, no sabríem sobre la resistència a la leptina i que s’ha de gestionar.

A més, resulta que la leptina té altres papers en el cos. Com la majoria de les hormones, la leptina no afecta només un sistema i no es troba només als adipòcits i al flux sanguini.

En menor mesura, la leptina s'ha detectat a l'hipotàlem, hipofisi, estómac, múscul esquelètic, epiteli mamari, condròcits i altres teixits. Això significa que irregularitats en el bucle de retroalimentació de la leptina, com ara una senyalització inadequada, una elevada deficiència de leptina i una resistència a la leptina poden afectar negativament altres sistemes.

Una elevada resistència a la leptina en combinació amb la resistència a la leptina pot causar desequilibris hormonals, anormalitats en la termoregulació, augment de la massa òssia, infertilitat i defectes immunològics i hematopoètics. La deficiència congènita de leptina s’associa amb hipgondotropicipogonadisme, obesitat mòrbida i infeccions freqüents. (3)

Complicacions d’aquests desequilibris poden produir problemes més grans, com el càncer i les malalties cardiovasculars.

Així, com veieu, la leptina és totalment integrada i complexa, de manera que hi ha molt més per aprendre i descobrir amb aquesta hormona.

Hi pot haver encara un mètode de tractament sòlid que derivi del que aprenem. Fins llavors, la millor manera d’ajudar-se és reduir el percentatge de greix corporal mitjançant una nutrició i exercici adequats.